Uniformes de los regimientos Zuavos Otomanos 1861 - 1876.



La influencia de los zuavos en el siglo XIX llega a todos los rincones, en la parte más oriental nos encontramos con zuavos en el ejército otomano. Esto puede ser debido a su encuentro en la guerra de Crimea donde se enfrentaron a los feroces Zuavos Franceses, y como ocurrió en otros ejércitos, ellos tambien querían a esta fuerza de élite en sus filas.

Dentro del ejército otomano del sultán Abdul Aziz, tambien llamado Abdülaziz I, durante el periodo de 1861 a 1876 se crearon dos regimientos de zuavos.

De la lámina podemos sacar varias conclusiones:

  • Es clara la influencia de uniforme de los zuavos franceses, no sólo en los regimientos que se crearon sino de otros cuerpos como los soldados de artillería, los cazadores a pie y el soldado de infantería. Todos ellos utilizaban pantalones bombachos, chaleco, chaqueta sin cuello con la lazada trebolada, “tombeau”, y un fez con una pequeña borla.
  • Se crearon 2 regimientos de Zuavos con pequeñas diferencias en el uniforme.

Primer Regimiento de Zuavos: El Ribete tanto del chaleco como el de la chaqueta es de color amarillo. Usan un fez con un turbante color blanco.

Segundo Regimiento de Zuavos: El Ribete tanto del chaleco como el de la chaqueta es de color rojo. Usan un fez con un turbante color verde.

Autor de la lámina desconocido.

Fecha: 1907.
64.890

Zoutube Marcha de los Zuavos - Canción de los Zuavos de la Muerte.


La Marcha de los Zuavos es una de las canciones más famosas del Levantamiento de Enero de 1863. Włodzimierz Wolski, un poeta bohemio de Varsovia, autor de muchas canciones de soldados y patriótas, fue quien le puso letra a esta marcha. La canción fue escrita en honor a la unidad insurgente, inspirada en las unidades de infantería francesas en Argelia. Al unirse a los Zuavos de la Muerte, los voluntarios juraron que no retrocederían ante el enemigo y que nunca se rendirían. Tenían una opción: victoria o muerte en el campo de batalla. El heroísmo de los Zuavos de la Muerte se hizo famoso en el Levantamiento de Enero, que se ganó la simpatía general de la sociedad.
La pieza es interpretada por la Orquesta de la Radio Polaca.






Album: Wojenko, wojenko: Mistress of war - Canciones de guerra de Polonia.
64.825
VV 38.206

Les festes del futur. PFB 2008

Publicado en el programa de fiestas de moros y cristianos de Bocairent en 2008. 

Com ens podem imaginar les festes del futur? Segurament hauran canviat moltes coses: les persones, els canvis generacionals, la formació, aspectes econòmics, socials, els hàbits i els costums, les bandes de música i les peces amb què desfilem. Tot haurà canviat, segur, però no tenim ni idea de com seran, perquè a poc a poc, nosaltres mateixos anem modificant i adaptant les tradicions, sense adonar­nos­en, als gustos i a les modes de cada moment. És evident, i així ho esperem, que els actes perviuran molt de temps i seguirem realitzant els actes més tradicionals que fem durant els cinc dies de festa i al llarg de tot l’any, però generacions futures vindran i adaptaran els canvis socials a tot allò que els interesse i els convinga. Nosaltres ja ho hem fet i ho estem fent. I no podem predir què és el que canviarà. De moment, ja hem decidit que no fem l’acte de la Mahoma. Què pensarien els nostres avantpassats si ho saberen? Segurament ho entendrien. A ells també els passaven coses i s’adaptaven als canvis com podien. El que és evident és que les persones necessitem fer les festes, siguen les d’este segle XXI, les del segle XX o les del segle XIX, per això, uns quants dies a l’any canviem els nostres hàbits quotidians, l’aspecte del nostre entorn urbà i ens immergim en una gran obra de teatre en què tots som actors i expectadors alhora. No   podem   saber   què   passarà,   però   sí   que podem saber què passava fa uns quants anys. 

En   este   aspecte,   en   la   filà   Terç   de   Suavos tenim la gran sort de comptar amb la crònicaque escrivia el tio Julián, on anotava les coses que   passaven   cada   any.   Enguany   voldria comparar les festes de fa cent anys amb les actuals,   perquè   ens   adonem   de   com   han canviat les coses. 

Conta el tio Julián que la filà va créixer molt ’any 1901 (uns 27 festers) i que desfilaven pel poble acompanyats de la música d’Atzeneta,que interpretava, entre altres obres, la popular Habanera   del   requinto  que   van   utilitar   uns anys   després   per   al   ballet   que   feia   la   filà. Explica   també,   que   durant   l’acte   de   l’ambaixada   anaven   al   casino   i   el   metge   els preparava   una   beguda   coneguda   com   el   blanc   i   negre.   Quan   s’acabava   l’acte   de l’ambaixada ja eren tots els assistents més metges que el primer; és a dir, el gafarró sense plomes –com li agradava dir– havia sigut de campionat. Sembla que un altre costum que tenien era anar la nit de Sant Blai al Ravalet, on estava el Café de la Unió i enmig del carrer es menjaven el perol que preparaven per a sopar. La primera volta, a l’amo de la ferreteria que hi havia en el racó de Morera li va agradar la idea i els va convidar a olives, però un d’ells va tirar les olives per terra i el plat enmig del carrer i no va acabar massa bé la cosa. 

Celebra   el   narrador   en   les   cròniques   anuals   les paelles que es menjaven, cada vegada en un lloc, a vegades de nit i, sobretot, que fóra de gallina. En el maset de l’època representaven l’obra dramàtica de  Don Juan Tenorio  i al voltant d’una foguera tocaven   i   ballaven   la   polca.   La   guitarra   els acompanyava   durant   les   nits   de   festa,   feien serenates   pel   poble   i   en   el   casino,   sent   més especial la de l’última nit de festes. Serenates que eren seguides per un públic nombrós, segons conta, i en especial per forasters que venien al poble a vore les festes. 

L’any 1908 va ser capità dels Suavos Enrique Calatayud. El tio Julián diu que, encara que era un obrer, va fer tot el que va poder i més, i que tot va eixir a les mil meravelles. La música va ser la mateixa, la d’Atzeneta; ja no calia establir pactes nous amb ells, els escrivien una carta i això ja feia de contracte, dos músics més, dos músics menys, 5 pessetes més o 5 menys, tampoc era cap problema, ni per als uns ni per als altres. Aquell any tenien el maset en una habitació de ca la tia Pedaça, una habitació sòlida sense problemes d’enfonsament del terra i ben ventilada. La nit del caldero (o siga, la vespra de la festa) van haver de fer­ne bona cosa i com que el sergent no estava en condicions, el sergent anterior va voler posar la mà i no el deixaren, la qual cosa el va incomodar. Després de sopar va començar l’orquestra, i en això que van entrar estranys que els volien pegar. El sergent, que va voler posar orde va eixir malparat, en paraules del narrador: va voler fer de redemptor i en va eixir crucificat. Els dos que havien entrat en el maset no paraven de fer destrosses en els bancs i en tot el que trobaven per davant fins que els van poder amarrar amb una corda i escapar d’aquella gent que havia anat amb la clara intenció de pegar­los –segons paraules del tio Julián– de repartir galletes de carn humana, de grau i per força. 

La diana del dia de Sant Blai també va ser digna de recordar; en la plaça de Sant Tomàs, els soldats d’infanteria es van convertir en llancers per haver estat carregant el burro –la panxa– de vi durant la nit   anterior.   La   represa   que   tenien   alguns   en   la panxa els va obligar a tirar­la fora com pogueren. La   Junta   de   Festes   de   l’època,   presidida   per l’alcalde, va demanar als Suavos que feren un piquete d’honor l’últim dia en l’ermita del Crist. Este piquete l’alternaren els Suavos amb els Granaders i cada any el feren uns, però al tercer any els Granaders no el pogueren fer per falta de membres, així que l’any 1911 ja no es va fer. 

L’últim dia de festes van rifar una magnífica tortada que havien tingut durant tots els dies de festa damunt de la taula, adornant­la. Van fer 200 paperetes i en vengueren 190. Aprofitaren l’afluència de persones, a les tres de la vesprada en la font del Ravalet, on es reunien per a començar l’acte del canvi de bandes en les monges agustines, per a fer la rifa. Un xiquet va posar la mà en la boina on estaven els números i l’agraciada amb la tortada va ser la mestra de l’escola de xiques. Havien arreplegat 4 pessetes i 50 cèntims i, com que no sabien què fer amb estos diners, decidiren donar­los a un suavo que estava en casa perquè havia rebut en una cama un tret fortuït d’escopeta. L’any 1908, els Suavos van haver de lamentar la defunció d’un membre, jove per cert, que a causa d’una tisi pausada i lenta, però col∙lapsada va morir el 28 d’octubre d’aquell any i que va deixar un gran buit entre ells.  

Una   altra   anècdota   va ser la d’uns altres dos que   no   s’avenien   de cap   manera   i   un   no volia   pagar   els   gastos de festa, de manera que la   filà   es   va   vore obligada a donar­lo de baixa,   això   sí,   sense deixar de cobrar el que els devia. 

La   filà   va   demanar   a l’alcalde de festa i a la Junta   que   se’ls concedira   música   pròpia   en   el   piquete   o,   si   esta   no   podia,   que   ho   fera   la   dels Espanyoletos i no deixar així un buit entre la imatge de sant Blai i el piquete. Després d’una bona discussió, els representants de la junta accediren, però no ho van poder dur a terme perquè l’Ajuntament no volia que anaren tan junts a ells i per altres causes que no explica, així que la filà es va quedar en el mateix lloc que estava. Tot això, segons el tio Julián, era per l’enveja que se’ls tenia per la unió que hi havia entre els Suavos de l’època, que eren capaços de deixar de costat qualsevol assumpte i per això hi havia altres persones que apuntaven directament cap a ells. No obstant això, la marxa de la filà   no   feia   més   que   millorar   i   créixer   i   totes   les   maquinacions   dels   contraris s’estavellaven sense afectar­los massa. 

Aquell any van eixir a 14 pessetes i mitja per plaça i així acaba la narració de les festes de l’any 1908 escrita pel tio Julián. Ara podem posar­nos per un moment en la seua manera de pensar i comparar les nostres festes actuals   amb   aquelles.   Com  pensarien   ells   que  serien   les   festes   cent   anys   després? Nosaltres ho sabrem enguany, però no ens podem ni imaginar com seran les festes d’ací cent anys. Bones festes, que hi haja molta harmonia i vítol al patró sant Blai.


64.800

Sobre la paraula suavo

Els orígens de la filà Terç de suavos es remunten a finals del segle XIX, 1867.  En  esta  època, els nostres  avantpassats  més  lletrats  utilitzaven  únicament  el  castellà per a llegir i escriure, i molts pocs eren els que llegien en valencià, a  pesar de ser la llengua en què parlaven, donada l’escassa formació que rebien.  El valencià  quedava només  per a  l’ús oral  i  per a algunes  composicions  poètiques en forma de cançó. És evident que els fundadors de la nostra filà es  van posar el nom de zuavos probablement  per les  notícies  que  arribaven  de Roma d’un cos francobelga que havia aconseguit molta fama cap a l’any 1860 per la  seua  valentia i coratge  en la  batalla  de Castelfidardo. El papa Pius  IX  volgué que este cos de soldats recordara els suavos d’Àfrica, molt admirats a  Itàlia,  i decidí anomenar­los zuavi pontifici.  Un  any  després  que  els  nostres  avantpassats fundaren la filà, en 1868, s’incorpora a este cos l’infant de la casa reial Alfons de Borbó. Més tard, i ja en la segona guerra carlina, cap a 1873, hi  hagué en el bàndol carlí un batalló que s’anomenà també zuavos; la vestimenta d’este  batalló (bombatxo  gris,  polaines  negres,  jaqueta  suava  i boina blanca amb borla) recorda molt l’actual vestimenta de la nostra filà.  

Esta breu introducció l’he considerada necessària per a poder entendre que la  denominació de la nostra filà és des dels seus orígens en castellà i apareix en tots  els  escrits  oficials  com a zuavos.  Les  notícies  que  arribaven  al poble  a  través de la premsa eren en castellà, ja que no hi havia premsa en valencià.  Però,  com pronunciaven la paraula? Amb una  zeta castellana, amb una essa sonora  com zero o  amb  una  essa sorda inicial? Sembla  prou evident que  distingien dos pronunciacions, quan la pronunciaven en castellà devien utilitzar la  zeta  interdental,  els  que  sabien parlar en castellà,  i segurament  una  essa sorda quan la pronunciaven en valencià, encara que la corresponent seria una  essa sonora. De fet, en l’any 1909, en la cançó que conservem en el llibre del  tio Julián diu: 

«Asi tens  á la  filá, asi tens  als teus suavos,  así  tens  una  triá  de homens  templats, fins y bravos. Fem despresi de la vida, no tenim por á la mort, nostre  ardor no coneix mida, tenim el cor dur y fort. De Castel­Fidardo á Roma y de Foliño a Espoleto si s’am vis en un apreto, huam pres riense y en broma. Per lo  Papa  Pio  Nono  nostra  sanc  ham derremat, per l’altar y  per el  Trono  sense  descans ham peleat.» (En vers en l’original).  

La referència  a  la  batalla  de Castelfidardo demostra  que  la  inspiració  dels  fundadors per a crear la filà es basà en les notícies que arribarien a través de la  premsa. Hem vist  com en 1909,  32 anys  després, encara  era  recordada  la  batalla que havia donat fama a este cos de soldats i que el papa volgué fer seu per a  defensar el Vaticà.  Probablement  es tracta d’una cançó  que  s’havia  transmés de forma oral entre suavos.  

Des d’un punt de vista estricte de la lingüística caldria adaptar la paraula suavo, suava a  l’evolució  que  correspondria  si haguera  entrat a  partir d’una altra  llengua que no fóra el castellà, de fet, la forma que els lingüistes considerarien com a normal seria la pronunciació sonora de la essa inicial, representada per 2  una zeta i l’acabament en –u de la forma masculina: zuau. Esta és la forma que  trobarem en els  diccionaris  oficials  i a  l’ús. No  obstant  això,  no sempre  els  diccionaris i les regles d’evolució de les llengües es complixen i per això hi ha  diverses formes evolucionades d’una mateixa paraula en una mateixa llengua.  Així  ocorre  amb  paraules  que  tenen un mateix origen  i el mateix significat: (servei,  servici);  o  que han evolucionat  cap a  significats  diferents: (múscul,  muscle).  

Als nostres avantpassats suavos sempre els hem escoltat pronunciar la paraula  amb una esse sorda, tal com nosaltres la pronunciem ara. I sempre hem fet la  terminació masculina –avo, mai –au. Esta segona terminació que podem trobar en alguns  textos  escrits  en català  i en els diccionaris  obeïx a  la  tendència  catalana  d’eliminar paraules acabades  amb  –o àtona i  adequar­la  a la  terminació d’altres  formes  que  fan el masculí  en –u i  el femení  en –va (jueu, jueva).  En valencià, però, l’acabament  de paraules en –o és més  general:  alardo, barco, boldo, cabeço, cego, enago(s), floronco, fofo, manco, manyaco,  quico, saldo, trumfo, viudo.  

Des  que  vaig  començar a  escriure  textos  en valencià  he optat  per la  forma suavo, que és la que hem escoltat sempre en valencià als nostres majors. Si  haguera  optat  per escriure  la  forma zuau molts  suavos  no s’hi  haurien identificat i probablement  hauria  creat  rebuig per desconeixement,  i,  quan escrivim, el que volem és que ens lligen. Si haguera optat per la forma zuavo,  els lectors no sabrien si ho escrivia en castellà o en valencià, pocs sabrien que  caldria pronunciar la zeta com la de zero o casa, és a dir, essa sonora. 

Les  denominacions  oficials  són aquelles  que  s’adopten  de manera  oficial,  o  siga, aquelles que són aprovades per l’organisme que té la facultat d’aprovarles. En el nostre cas, una associació de caràcter privat pot adoptar el nom que  vullga, estiga la paraula en un diccionari o no. Sobretot tenint en compte que,  en el cas de suavos, es tracta d’una paraula procedent d’una altra llengua. El  que és important és que la denominació adoptada siga sentida per la majoria  com la més idònia, com a pròpia i que no cree rebuig.  

Per tant, queda demostrat que la forma suavo és l’evolució bocairentina de la  paraula zuavo i que  servix per a denominar els membres masculins de la filà  Terç  de suavos.  Un  altre  tema  seria  la  paraula terç,  terci o tercio. Les  tres  denominacions podrien considerar­se vàlides.  

Vicent Satorres Calabuig, 2006


64.725

Filà «Tercio de Zuavos». Més de cent anys d'escolta a Sant Blai.

Escuadra Oficial día de la Entrada, 2 de febrero de 1929.
Foto: Filà Terç de Suavos de Bocairent.
Cap a l'any 1867, cinc senyors es reunien per a fundar la filà Tercio de Zuavos,  evidentment que els temps no eren els mateixos que coneixem avui  en dia, i  les  dificultats eren moltes. De les dificultats amb què comptaren en tenim constància a la  filà en el llibre de Julián Castelló (el Sério), que a més de ser un destacat suavo, és  l'autor de la lletra de l'himne al  patró. Julián Castelló escrigué durant els 22 primers  anys d'aquest segle la crònica de les festes i d'altres qüestions relacionades amb la filà  al llarg de l'any. A partir d'aquest llibre coneixem l'any de la fundació, el nom dels qui la  fundaren, les vicissituds i  problemes que passaven els  components d'aquesta, les  diferències amb altres filaes, les enveges pels actes que són exclusius d'aquesta, el  capità de cada any, els components, els músics que els acompanyaven i fins i tot els  diners que es gastava cada fester. Així, per exemple l'any  1903 eren 31 suavos,  acompanyats de 25 músics i el cost de la festa per a cada fester fou de 17 pessetes, és  a dir 527 pessetes, de les quals 200 eren per als 25 músics d'Adzaneta.  

Als anys posteriors ens remetem als llibres de comptes i a la memòria dels més majors  de la filà, als quals hem sentit moltes vegades narrar peripècies, xirigotades, problemes,  tensions, etc. Però moltes d'aquestes històries poden perdre's en la seua memòria si no  les arrepleguem. La generació de suavos més majors, actualment, són els seguidors  d'aquells suavos de principi de segle i per les coses que conta el llibre del tio Julià, la  generació que està al voltant dels 70 o 80 anys, fa 40 o 50 anys reproduïa i millorava  l'ambient fester dels seus antecessors, que a la vegada segur que havien tracta de  superar els anteriors. Doncs bé, les anècdotes són moltes i  bastant divertides, els  gafarrons (borratxeres) dels suavos de principis de segle els condueixen a situacions  que diverteixen la resta de conciutadans, si una nit de l'any 1904, per no embrutar gots,  una colla de suavos a la llum d'un cresol s'amorrava a beure als abeuradors dels burros  cantant l'habanera «El  torero banderillero» i  no deixava ni  gota de líquid (a aquest  episodi recordat i reproduït anys després se'l coneixia com «La cova de Garró»), anys  després altres colles de suavos han protagonitzat anècdotes famoses i conegudes per tots, entre elles, la burla que feren un any en què el tenor d'una sarsuela se n'anà del  poble aconsellat per un amic suavo i  no acudí a la funció. En la funció d'aquella nit  l'armaren bona i l'endemà dia de moros i cristians feren burla representant pel carrer «La fuga del tenor», davant, fins i tot dels altres actors i actrius que encara s'estaven al  poble. 

Ara bé, si hi ha alguna cosa que singularitza la filà dels suavos és el «piquete» del dia  de Sant Blai. Després de dinar tots els suavos i suaves, des del més menut al més  major, es reuneixen al maset per formar en fila de quatre i marxar pels carrers del poble  al compàs de la marxa coneguda també com El piquete. Tots els suavos i suaves del  piquete acudeixen a les cases del capità i de l'alferes a agasajar­los i ser convidats per aquests. A poqueta nit, la mateixa formació tancarà la processó escoltant la imatge del  sant, i li obrirà el pas al sant a l'entrar de la plaça i de la parròquia.  

La filà, des de l'any 1963, està ubicada en la placeta que du el nom del patró. L'any  1982 la filà tenia una quantitat de components important i es va veure en l'obligació  d'ampliar el local fins als 200 metres quadrats, deu anys més tard s'ampliava el local als  300 actuals. Enguany s'ha reformat l'espai destinat a dormitoris dels músics i l'antiga  cuina de parets i sostre de penya.  

Actualment són 293 els components de número, a més dels que formen el  quadre  d'honor. D'aquests 293, 77 tenen la categoria de juvenils i paguen el 10 % de la festa,  els altres 216 es fan càrrec del 90 % restant.  

Vicent Satorres  
(Vocal de la Junta directiva de la filà


64.450

COMPARSA DE ZUAVOS

Foto de la Comparsa de Zuavos desfilando en Villena el 2 de septiembre de 1974 con ocasión del Congreso de Moros y Cristianos.
Extracto del libro “Bocairente, fiestas a San Blas Obispo y Márir. Soldadesca, Moros y Cristianos. 1982.

Esta comparsa «fue fundada hacia el  año 1867 por un grupo de entusiastas  bocairentinos que, llevados a su acendrada devoción al Patrón San Blas, decidieron  formar esta comparsa con la denominación de Zuavos del  Papa» (123). Pero en  realidad sucedió que, al subir al poder el general Leopoldo O'Donell en 1865, convirtió  en enemigos del Papa a los católicos, por haber ofendido Pío IX al reconocer a Víctor Manuel. Así en homenaje al Papa se fundó esta Comparsa.  

En cuanto al uniforme fue creado por los franceses en la conquista de Argelia en 1830  para la tribu nativa de «los zouaoua» que les ayudó. Después lo adoptaron algunas  naciones y hoy se puede contemplar en el museo de la Armada Pontificia del Castillo  de Sant' Angelo de Roma. Es que esta Comparsa de Zuavos Pontificios representa a  aquellos 8.000 españoles que, mandados por el  general  Fernando Fernández de  Córdoba, acudieron a Gaeta, donde el Papa Pío IX se había refugiado en 1848, para  ayudarle en la recuperación de los Estado Pontificios.  

Tradicionalmente sus miembros fueron fervorosos carlista; incluso el uniforme adoptado  apunta en la misma dirección, si nos atenemos a las cruces que figuran en él y a la  boina carlista con que se cubren; pero se trata del  carlismo de la tercera Guerra  Carlista (1872­1876). Por ello anda muy en lo cierto Enrique Beneyto Bernácer, pbro.  cuando escribe que «radica esta Comparsa primeramente en los Zuavos Pontificios,  voluntarios españoles que fueron a defender la legitimidad del  poder temporal  del  papado, y después de la derrota de la «Pota Pía de Roma» (1870), vinieron a España,  poniéndose aquí bajo las órdenes del Infante Alfonso Carlos, defendiendo a D. Carlos  llamado el VII (1868­1909), contra la primera República Española (1873­1874)» (124).  

Miembro destacado del  carlismo valenciano fue el  Barón de Zafra, José  Esplugues Fernández de Mesa, que en 1868 dejó Bocairent para instalarse en  Onteniente, siendo asesinado por los liberales en La Cenia (Tarragona) el  13 de  Diciembre de 1874 (125). Sospechamos, pues, que a sus amigos y colaboradores se  debió el  nacimiento de esta Comparsa. En Alcoy, estos carlista se agruparon en la  Comparsa de Navarros; y en otras partes como en Sax, el triunfo de los «garibaldinos»  en 1870, hizo nacer la Comparsa de Garibaldinos de talante liberal.  

Por lo demás, la comparsa de Zuavos da escolta a San Blas «formando vistoso piquete  en la Procesión detrás de la imagen del Santo». Así mismo, hay que destacar que el  Himno a San Blas es propiedad de ella, el cual fue estrenado en 1916; y que el desfile  que hace en la tarde del tres de febrero es lo que queda del traslado del Guión de San Blas antiguo, a la Parroquia en dicha tarde. En este desfile se toca el  llamado  «piquete» que es una marcha militar francesa. Y por si lo juzgasen acertado sugeriría a  los Zuavos que, aunque en Gaeta fueron mandados por el general Córdoba, adoptasen  para el Capitán u Alférez de la Comparsa las capas roja y blanca que tan famosas hizo  el primer general de los «apostólicos» Fernando Cabrera (126).  

Francisco Vañó Silvestre, pbro.  

(123) «Cada año una Comparsa.Zuavos». Publicado en «Fiestas de Moros y Cristianos  en honor de San Blas. Bocairente 1958». 

(124) Enrique Beneyto Bernácer, pbro... «Bocairente, pequeña historia de este pueblo»,  en el capítulo «Fiestas a San Blas, patrón de Bocairente». 

(125) Pedro Borja de Guzmán, «Los Esplugues y la Baronía de Zafra». Publicado en  «Fiestas de Moros y Cristianos en honor de San Blas. Bocairente 1968».  

(126) Por unos versos de 1878 consta que, en dicho año hizo el Capitán Mayor en la  Comparsa de Zuavos un tal Mengual y Navarro. Así mismo en 1977 ha aparecido el  Capitán de Zuavos luciendo una magnífica capa blanca.


63.525.

El piquete i la parelleta

Escuadra oficial día de la Entrada de 2 febrero de 1918. El piquete tiene la misma formación pero sin el delantal.
Foto: Filà Terç de Suavos de Bocairent.
Té la filà «Tercio de Zuavos» un acte singular i diferent a tots els actes que durant  les festes de moros i cristians celebra Bocairent en honor de sant Blai. El dia del  patró a les quatre de la vesprada, la filà dels suavos s'agrupa davant del maset en formació  militar i en quatre  columnes  per a  formar el  piquete.  Obrin, cada  any,  aquesta formació els primers suavos de la llista i el més antic d'ells du el banderí. A  continuació  formen les  xiques  i després  la  resta de suavos.  El mateix ordre  se  seguirà en la processó.  

Ara bé, què passava amb el piquete a principis de segle? 

Julián Castelló, el  Sério,  ens  ho narra  en les  memòries  que  va  escriure  sobre  aquesta filà des de 1901 a 1923. L'any 1908 la filà demana a l'Alcalde de festa i a  tota la junta poder tindre música pròpia durant la processó, o bé que ho fera la dels  espanyoletos. La junta accedí a la petició del representant dels suavos Francisco  de Paula Cabanes, però a l'Ajuntament d'aleshores no li agradà la idea, ja que els  suavos anirien molt a prop d'ells i no pogueren dur endavant el canvi.  

El tio Julián ens explica que l'any 1909 el piquete de suavos abandonà el Sant quan aquest entrava a la plaça sense motivació alguna, i que aquest costum que ja venia  d'antic, diu ell:  

«... se hará vieja sin poder lograr corregirla ni en parte ni en nada».  

Però serà l'any 1911 quan comença el problema de la parelleta. Els moros vells, des de  feia molts anys, quan les filaes eixien de l'acte de vespres tenien per costum fer balls  davant la casa Ajuntament i açò, segons el parer del tio Julián:  

«... lo que hacía en parte interrumpir este entretenimiento algún tanto la  fiesta, pero nadie se dió cuenta porque andaba todo a la buena de Dios».  

Aquest tema fou portat a la junta pel representant dels suavos i discutit acaloradament  entre aquest i el representant dels moros. Per això volgueren tornar­los la pilota exigint  que una parella de suavos representara la filà davant del  guió a sant Blai  en la  processó. Els suavos respongueren que si el piquete no eixia complet la filà no eixiria al  carrer.  

L'any següent, de 1912, en les juntes que es feren per nadal  tornaren alguns  representants a traure el tema de la parelleta i a discutir acaloradament: 

«... el asunto en cuestión y por fin no adelantar ni un poco en este asunto  por inmiscuirse miras políticas, dejándolo para otra ocasión más propicia,  a pesar de ésto la actitud de la filada fue firme y decidida,  comprometiéndose a no salir a la calle si se le exigía tamaño desafuero,  quedando escrito en acta para presentarlo en su oportunidad».  

Tornarà els anys 1913, 1914 i 1915 a les juntes el tema de la parelleta i quedarà com estava, així ho apuntava el tio Julián en la ressenya de 1915:  

«También hubo que atender a los inconvenientes del año anterior, pero  el  representant que era ya ducho en la materia supo defenderse y  defendernos, y gracias a sus ardides no se metieron en danza de la  consabida  parelleta, que la intención era de hacérnosla tragar, pues  hubo varias opiniones entre los representantes y prevaleció la del  nuestro, Francisco de Paula Cabanes».  

L'any 1917 l'acte del  piquete de la vesprada comptà amb una novetat, un grup de  xiques que s'havia incorporat l'any anterior a la festa participava en la desfilada de la  vesprada (l'any 1916, any del centenari del martiri del Sant, hi hagué moltes novetats i  canvis en les festes). El piquete de la processó d'aquell any, exceptuant a quatre de la  cua que duien els peus romos, es caracteritzà per la seua formació molt disciplinada al  llarg de tot l'acte i ja no explica res el tio Julián d'aquell costum d'abandonar el Sant.  L'any anterior tampoc degué passar, és clar, el 1916 s'estrenava l'himne a sant Blai i  era cantat en la plaça i en l'església. Tots els suavos estarien presents, ja que l'autor de  la lletra de l'himne era un suavo, el mateix tio Julián el Sério.  

Del piquete de l'any 1918 escriu el tio Julián:  

«Referente al paseo que tiene la comparsa de costumbre hacer antes de  la procesión no hay que hablar, resultó lucidísimo y más aún llevando la  pollería femenil en la fila de vanguardia que es lo que se lleva las miradas  de propios y extraños, ver aquella marcialidad con que marchan las  mozas y los mozos vale un potosí, el paso, el buen porte, la soltura y,  sobre todo, la formalidad que está revestida la comparssa en este acto.  Cualquiera que le sorprenda en el  pueblo diría que es un ejército de  regreso de una gran parada, esto es lo que salta a primera vista».  

En aquesta filà de principis de segle que es caracteritzava per una molt bona harmonia  entre els seus membres, destaca el que l'any 1919 feren 27 sopades sense interrupció  des del dia de Reis fins a la vespra de festes, és a dir en aquells temps s'ajuntaren a  sopar tots els dies del mes de gener. Aquestes sopades anaven acompanyades de  serenates, balls i, com recorda el tio Julián, panís torrat en abundància acompanyat de vi i algun café calent al final de la nit. Aquell any els suavos estrenaven banderí i per això el piquete d'aquell any també mereix unes ratlles en les memòries del tio Julián:  


«El acto precedente a la procesión resultó como siempre brillante, porque  a más de ser o dar un rato de esparción al vecindario, da gusto ver al  piquete dar el  paseo de costumbre con aquella marcialidad, carácter y  buen gusto con que saben hacerlo los vanidosos veteranos y más aún el  fanfarrón del tío Tomás con su banderín a cuestas que parece un pavo  cuando abre la cola y esto costando a algunos compatricios nuestros  alguna mortificación, porque no pudiendo imitar en nada a este  esparcimiento les repugna ver que nos llevamos los aplausos de todo el  vecindario y aún hasta los forasteros».  

Un acte que com déiem al  principi  singularitza la filà i  que cada any els membres  d'aquesta ens devem esforzar perquè siga tan lluït i correcte. Així ho espera la majoria  de la gent que ix al  carrer per a veure'ns passar i  així ho esperem la totalitat dels  suavos de poder passar una vesprada molt agradable al so de la música del piquete,  així com en l'acte de la processó.  

Vicent Satorres  
(Vocal de la Junta directiva de la filà).


63.490

Composicions per a murgues i serenates de la filà 1909­ - 1921. PFB 1998.

Escuadra oficial 1918 Tercio de Zuavos
Escuadra oficial 1918
Foto: Filà Terç de Suavos de Bocairent.
En el llibre de festes a Sant Blai de l’any 1993 vaig publicar dos articles, un a partir de les memòries de principis de segle escrites pel tio Julián i un altre sobre la seua biografia. Ja en el  primer article vaig fer referència a les serenates i murgues que preparaven i duien a terme  aquells festers de principis de segle. Enguany des de la Junta de la Filà hem volgut recordar  aquelles composicions o cançons, de les quals només en coneixem la lletra. L’any 1909 i  impreses a Ontinyent, en la impremta de M. Belda Faus, la filà escriví sis composicions, dècimes en deien ells: «Plegaria», «Als ulls de ma Dulsinea», «Pobra ofrenda», «A sus lindas paisanas» i dos més sense títol. La primera i una de les que no té títol van dedicades al patró  Sant Blai, la segona dedicada a una suposada dama, la tercera és, a més, un acròstic ja que  amb les primeres lletres de cadascun dels versos llegim: San Blay obispo y mártir, la següent  va dedicada a les bocairentines, les altres als suavos i a les festes en general. La majoria dels versos són de set síl×labes i les estrofes de quatre, la rima va alternant en assonant i consonant. Són els autors Julián Castelló i Leandro Cantó. Però el que pretenem destacar ara és com  descriuen aquella filà de principis de segle:  

«La tia Chusepa Maria 
cuan veu pasar un suavo
ix al carrer i diu ¡Bravo!
¡això és soldat de valia! 
Són del Papa guàrdia noble
són forts y durs com el roble  
(h)y (h)a que vore­los formats
tan guapos y tan templats 
portant el pas del redoble»  

«Vía libre, campo abierto;
plaza, plaza, paso franco, 
que allá van los invencibles Zuavos 
... 

Pués donde fija sus ojos
fija su planta el zuavo;
... 

Dadles moros a batir 
a los invictos suavos;  
y no temáis, no, que huyan  
ni cejen atrás un paso;  
pero al verse frente a frente  
de una hermosa, no hay zuavo, 
que no se muestre rendido, 
y deponga enamorado.» 

L’any 1911 la murga dedicada a les festes duu per títol «Fora penes», murga que segons el  tio Julián tingué alguns problemes per a eixir al carrer, però que al final, a pesar que alguns tractaren d’impedir que vera la llum, ho aconseguiren. No és estrany ja que la murga critica a  aquelles persones que compten amb diners suficients per fer festa i no la fan, en canvi lloa els pobres que fent la ratlla tot l’any es permeten fer gran festa. No s’escapa l’Ajuntament de la  crítica, ja que segons els autors, les festes de Beneixama, les de Banyeres, les d’Alcoi i  Ontinyent les paga l’Ajuntament. 

L’any 1916 és un any molt especial perquè s’estrena l’himne a Sant Blai, la lletra del qual és del mateix Julián Castelló, un himne que, segurament, havia anat quallant­se a partir d’algunes composicions anteriors, com la que duia per títol «Plegaria» de 1909. També hi hagué cançons aquell any, el seu autor també era Julián Castelló, encara que les de 1916 no són  només dècimes com ells anomenen, sinó que hi ha quartets, sonets, quintets i altres. Bona part  d’estes composicions també van dedicades al patró, unes altres a les xiquetes, als forasters, al  capità, a l’alferes i a una fadrineta. Continuant en les referències a la filà destaquem la següent:  

«Así tens chica els Zuavos1
pa lo que vullgues manar, 
la comparsa més bonica 
que s’(h)a pogut inventar. 
Per davan(t) y per darrere  
repara si el vols fijar  
ni un pero, pera, ni un pere  
tenim per a criticar.»  

L’any 1919 només en trobem quatre impreses en papers molt menuts, d’uns set centímetres i  mig d’amples per uns deu d’alçària, en destaquem una, per la seua gràcia:  

«Contestant a una pregunta  

Una chica casaora  
l’atre dia em preguntà,  
a on trobaria un nóvio  
y al moment li contestí, 
si el vols señoret en Alcoy, 
si torroner en Jijona,  
y si el vols divertit, 
quapo, templat, campechano,
has de baixar quansevol nit  
al forn de San Gayetano.»  

Escuadra oficial 1922 Tercio de Zuavos
Escuadra oficial 1922
Foto: Filà Terç de Suavos de Bocairent.
Hem de recordar que per aquells anys el maset de la filà dels suavos estava en el carrer de  darrere la Vila, lloc que era conegut pel forn de sant Gaietà o San Gayetano. L’any 1920 en  trobem cinc composicions, una dedicada al sant, una altra «A una niña», unes dècimes, una al  capità i una altra a la jove capitana, segurament la filla del capità d’aquell any, Patricio Vidal.

L’últim any del llibre de Julián Castelló en què trobem composicions és el 1921, un any  també prolífic pel que respecta a composicions, totes elles signades pel mateix Julián Castelló. Les dos primeres van dedicades a les filles del capità, una a Maria i l’altra a Teresita, tampoc  s’escapa el seu pare, el capità, Andrés Roselló, «Un zuavo distinguit». Hi ha també aquell any una al×legoria a l’acte de començament de la festa i reproduïm sencera la que duu per títol «La  escuadra de gastaors». 


«Chiques, mireu els Zuavos 
en la serietat que van, 
y si alguna no té nóvio  
que (h)o diga que ells aniran;  
són uit chóvens en la fila  
que omplim tod el carrer, 
al guia primer li diuen  tods, 
per apodo El ferrer. 

És el cabo més formal  
de una michana edad, 
y el voreu tiran(t)­se chepes 
en borla rocha al costad;  
ya direu cuan pasen festes 
de estos cuants n’(h)au agarrat.» 

Què feien els nostres avantpassats suavos amb estes composicions que escrivien i editaven  en impremta a principis de segle? Segurament, per les referències escrites en el llibre, en les sopades prèvies a les festes s’assajaven estes i altres cançons en el maset, per a les festes s’editaven en paper i es repartirien per allà on passaven. Acompanyats de guitarres i altres instruments animarien les nits de festa, una vegada s’havien acabat els actes. El que és clar, és que la filà i els seus components eren la font d’inspiració fonamental de les lletres, a part de les que dedicaven al patró i a la festa en general, i com hem pogut observar, algun any hi havia  crítiques directes a les autoritats o a altres persones. Era en definitiva una manera d’alegrar la  festa, per a la qual no escatimaven en inventiva o esforços. 


Murga dedicada á les festes de 1911
Murga dedicada á les festes de 1911 



Vicent Satorres Calabuig  
Vocal de la Junta de la Filà


Fuente: Filà Terç de Suavos.
63.410

Visita a Roma. Audencia Papal. PFB 1997.

Publicado en el programa de fiestas de moros y cristianos de Bocairent en 1997. 

La Filà Tercio de Zuavos  en su fundación en el año 1867 toma como primera denominación la de «Zuavos del Papa», el nombre es adoptado como homenaje a aquellos 8.000 españoles que acudieron a Gaeta en el año 1848, donde se encontraba refugiado el Papa Pío IX dispuesto a iniciar la recuperación de los Estados Pontificios. Por  eso el antiguo uniforme de los Zuavos se encuentra en el Museo de la Armada Pontificia del Castillo de Sant Angelo. Recordemos que Italia desde la caída del Imperio Romano permanecía dividida en varios estados, entre ellos los territorios pertenecientes al Papa. 

Esta unión Histórica de los Zuavos con el Papa y la ciudad de Roma ha sido el detonante que llevó a organizar una visita al Vaticano y cuyos preparativos fueron iniciados meses  antes. Tras haber conversado con el cura párroco D. Vicente Estevan Cloquell y haber  realizado las  gestiones pertinentes con el Arzobispado de Valencia nuestro principal objetivo era conseguir  una audiencia general con Su Santidad, la satisfacción fue mayúscula cuando se nos comunicó que la audiencia había sido concedida para el miércoles 30 de octubre de 1996. Desde ese momento comenzaron los  preparativos para concretar los detalles de la expedición; la respuesta de los miembros de la filà no fue la esperada debido principalmente al tener que ausentarse durante cuatro días y éstos caer en mitad de la semana. 

El domingo 27 de octubre, durante la tradicional ralla de la miseria, miembros de la junta se encargaron de desmontar y embalar el banderín que nos acompañaría. Cuando los trajes de Zuavo se encontraban prácticamente en las maletas, recibimos la mala noticia desde el Vaticano, y es que debido al delicado estado de salud de Su Santidad junto con la efeméride del 50 aniversario de su ordenación obligó a los responsables de protocolo del Vaticano a suspender las audiencias prevista. Tras el gran inconveniente que anulaba el principal motivo de este viaje no nos desanimamos y seguimos adelante. Los trajes se quedaron en Bocairent menos las  boinas  que sí que viajaron como pequeña representación. 

El martes 29 de octubre partía la expedición zuava hacia Roma. Una vez allí tuvimos que realizar los cambios pertinentes derivados de la sorprendente anulación de la audiencia. Al día siguiente teníamos que aprovechar  la ocasión y  ver al Papa, aunque fuera en el rezo del Angelus que realiza todos los miércoles en la plaza de San Pedro, aunque esto tampoco era seguro debido a la precariedad de su estado de salud. Visitamos  la basílica de San Pedro, los Museos  Vaticanos y la Capilla Sixtina, donde pudimos  contemplar en el Juicio Final la interpretación de Miguel Angel de San Blas (San Biaggio)  muy diferente a la de Sorolla, aunque se le reconocía fácilmente por las cardas portadas  en ambas manos del Patrón. 

Visitamos las tumbas de los Papas llamándonos la atención la de Calixto III, natural de Xátiva y que junto a su tumba se situaba una lápida que recordaba la canonización de Sant Vicent Ferrer (St. Vicenzo Ferreri da Valencia). Finalizada la visita acudimos a la Plaza de San Pedro con el temor de no poder ver al Papa dirigiéndose a la multitud, pero gracias a Dios, el majestuoso tapiz que decoraba la ventana era la señal inequívoca de que efectivamente así lo haría. El Papa hizo alusión a la importancia que tendría para él el primero de Noviembre debido a su ordenación sacerdotal. acabó bendiciendo a los  presentes incluido el banderín del Tercio de Zuavos, y  como conmemoración de este hecho, nuestro banderín este año portará en los actos de la Publicació dos cintas blanca y  amarilla símbolos del Vaticano. 

Ese mismo día por la tarde visitamos el Castillo de Sant Angelo, en el cual según D. francisco Vañó Silvestre en su libro, Bocairente Fiestas a San Blas Obispo y Mártir, Soldadesca Moros y Cristianos, se encuentra el antiguo traje de los Zuavos. No lo pudimos  contemplar debido a las recientes remodelaciones del Museo, preguntando a uno de los  responsables nos informaron que se encontraba guardado en los almacenes, lo que de alguna manera no anima a iniciar  gestiones de cara a averiguar  el destino último del uniforme y la posibilidad de una adquisición para que forme parte de nuestra filà en el que seguro recibirá mejor trato. 


Filà Tercio de Zuavos.
63.250

▷ Los mejores post del blog Zuavos del Mundo